Changes at "Temps i tecnologia. Tecnocronopolítiques: agencies turbo, lentes i latents"

¿Cabe habitar la pregunta por la tecnopolítica en tanto que cronopolítica? El procesado computacional de operaciones de todo tipo está anclado a una serie de asunciones con respecto a la dimensión temporal. Tales asunciones provocan la precariedad relacional que algunes han denominado crisis de la presencia. O dicho de otro modo: si al hablar de tecnología desatendemos la participación de una multiplicidad de manifestaciones --a menudo tensionadas-- del tiempo, estamos partiendo de una desatención radical a la potencia transformadora de uno de los vectores fundamentales en torno a los que se organiza la log(íst)ica de la existencia.

En esta sesión polirrítmica de El Vector, nos interesa prestar atención a la dimensión temporal con respecto a las composiciones semiótico-materiales (es decir, tecnológicas) que hacen al mundo emerger, suceder y sostenerse de determinadas maneras, y ciertamente no de otras. De este modo, cuestiones como "lo nuevo" en relación a lo tecnológico evidenciarán una contingencia tecnopolítica muy clara, y señalarán una tendencia a la innovación totalitaria en el ámbito de las experiencias más mundanas. El totalitarismo también anida en la lógica lineal del tiempo, asociada a la idea de progreso. Prestar atención a las temporalidades supone activar una sensibilidad cronopolítica ante la convergencia de velocidades o durabilidades. Las operaciones a velocidad inhumana de la hipercomputación, que le es propia al turbocapitalismo de plataformas, son coetáneas al implacable pero no progresivo advenimiento de la sexta extinción masiva. Los desplazamientos de escalas de tiempo (micro-meso-macro) convocan los matices de las teorías del antropoceno/plantacionceno/capitaloceno o, en general, a las conversaciones públicas activadas desde por ejemplo los estudios sociales de la ciencia y la tecnología, las humanidades medioambientales y/o el pensamiento crítico. En general, todas son zonas de indagación que toman en consideración la escala geológica de afección macro, condicionada por la industrialización y comercialización patriarcocolonial a escalas meso y micro. Y aunque la computación cuántica asimila efectiva y eficazmente la no linealidad de la dimensión temporal, su implementación industrial es tremendamente consecuente con el legado de las premisas del Proyecto Moderno. Los dispositivos culturales de la Modernidad aún condicionan (desplegando una violencia lenta demasiado cotidiana) las proyecciones lineales "hacia adelante" y "hacia atrás" en las formas celebradas por disciplinas tan dispares como el diseño especulativo, la ingeniería inversa o la arqueología de los medios.

Gracias a sensibilidades propias de las tecnociencias trans*feministas, la lucha anticolonial, los señalamientos desde la militancia anti-edadista, tullida o neurodivergente, la solidaridad interespecies y las prácticas queer (por nombrar solo algunas), podemos desvincular los valores desarollistas, progresistas, antropo-euro-andro-cis-centrados e Historicistas universalizantes de las conceptualizaciones sociotécnicas que urge tener. De este modo, podremos darnos el tiempo para detectar, observar y problematizar con qué protocolos, infraestructuras, dispositivos, técnicas, tecnologías y/o herramientas se co-constituyen nuestros modos de existencia.

Kris De Decker, desde la escritura y manufactura de la web solar de Low Tech Magazine en Masnou, puede ser considerado como un trabajador del tiempo fuera de quicio. La condición de "baja" tecnología es una condición siempre relacional, dado que dependiendo del espaciotiempo de enunciación, el estándar socioeconómico de alta tecnología estará colocado en un punto diferente. De Decker se alinea con la sospecha de que, a menudo, posibilidades interesantes emergen cuando se combinan tecnologías socialmente leídas como antiguas, con materiales o conocimientos más recientes; o cuando se aplican conocimientos tradicionales a tecnologías contemporáneas. La suya es una práctica emancipadora en medio de lo que Donna Haraway denomina informática de la dominación. Ante el monocultivo de los tiempos propios del turbocapitalismo más feroz, que afectan técnicamente a ámbitos tan dispares como el doméstico, el educativo, el de la administración pública, el del urbanismo o el de los movimientos sociales, urge probar velocidades más oportunas que nos permitan entender de qué latencias, implicaciones e interrupciones dependen las formas rígidas de agencia que en el día a día articula nuestro ser-con dispositivos.

Coordinadora de la sesión: Jara Rocha

Invitado: Kris De Decker

Estructura de la sesión: 

Exposición: 45’

Debate: 45’

La sesión se hará en castellano.

Des de fa unes dècades la relació dels nostres cossos amb les dades digitals s'ha fet cada vegada més íntima i, alhora, problemàtica. En un món “datificat” en extrem hem començat a sentir angoixes relacionades amb la incapacitat de mantenir la coherència entre les escales de les abstraccions digitals i la nostra experiència somàtica concreta: els likes i els followers s'acumulen però ens sentim cada vegada més solxs; els ritmes del treball i de l'economia s'acceleren, però això no implica cap “progrés” en les nostres vides laborals sinó, més aviat, un increment de la competència i la precarització; el mercat del Big Data ens ha convertit en mercaderia, però no rebem cap mena de retribució pel valor econòmic que generen les nostres dades ni tenim la possibilitat de triar democràticament per a què fins s'utilitzen; les xarxes socials ens permeten comunicar-nos de manera directa i a escala global, però el seu ús ens tanca en caixes algorítmiques personalitzades “filter bubbles”; disposem de més informació que mai en la història de la humanitat, però impera la desinformació a mesura que proliferen les fake news.

Seria, no obstant això, ingenu plantejar un retorn al cos somàtic sense més i negar les mediacions i abstraccions digitals. En aquesta sessió explorarem, en primer lloc, en quina mesura aquesta tensió o angoixa digital pot ser la base des de la qual pensar una ampliació de l'espectre de nostra corpo-realitat, utilitzant la teoria de la individuació de Gilbert Simondon com a marc i eina de reflexió.

Es poden pensar les dades com a cos exosomàtic? Com articular el cos somàtic i el cos de dades? De quina manera es poden compatibilitzar les escales de realitat que obren cadascun d'ells?

En segon lloc, indagarem altres maneres possibles d'acoblament entre cossos, dades i algorismes. Una de les formes actuals més ubiqües i influents d'apropiació dels nostres cossos de dades és la tecnologia del machine learning, una manera específica de construir models a partir de programes d'aprenentatge que aconsegueix classificar noves dades perquè s'ajustin a un patró implícit en un conjunt prefixat de dades d'entrenament. Es tracta de programes que “aprenen” a partir d'exemples (positius i negatius) a reconèixer exemplars anàlegs.

Aquestes tècniques de construcció de models són bastant elementals i estan lluny d'esgotar les possibilitats que brinda la programació, però són immensament efectives. És necessari considerar els motius d'aquesta efectivitat en l'àmbit de l'acció humana tant per a revisar la concepció mateixa de l'humà, com per a projectar futurs possibles amb millors acoblaments entre humans i programes. Sol assumir-se que les automatitzacions resideixen en la delegació de decisions humanes a processos algorítmics, però les pròpies decisions humanes no estan exemptes d'automatismes relacionats amb prejudicis, diferències socials i culturals, estructures de poder, etc. El que succeeix, en moltes ocasions, és que aquests automatismes humans preexistents són revelats i afavorits per aquestes tecnologies.

No obstant això, hi ha altres tipus d'acoblaments entre humans i algorismes, com el que es dóna en els processos de (meta) programació, és a dir, la construcció de programes que construeixen programes- que permeten la realització de sistemes sociotécnics amb alts graus d'indeterminació, fomentant noves i promissòries formes de creativitat cooperativa humà-màquina. 

Coordinadora de la sessió: Alejandra López Gabrielidis

Convidat: Javier Blanco 

Fila 0: Jara Rocha

Estructura de la sessió:

Exposició: 45’

Debat: 45’

La sessió es farà en castellà.

Podreu veure l'streaming aqui: https://www.youtube.com/watch?v=Vu9u7urZPIA

Alejandra López Gabrielidis es Llicenciada en Filosofia i Doctora en Art i Tecnologies Digitals. La seva recerca problematiza les noves modalitats de corpo-realitat que sorgeixen en relació al fenomen de la datificació. El seu interès se centra, sobretot, a analitzar les relacions que es teixeixen entre el les dades i el cos des d'un paradigma de agencialitat i materialitat distribuïda. Actualment és professora de Teories Crítiques, Internet Mining i Codi Creatiu en ELISAVA (Escola Universitària de Disseny i Enginyeria de Barcelona) i d'Estètica i Nous Mitjans en ESDi (Escola Superior de Disseny). Així mateix és investigadora del Vector de Conceptualització Sociotécnica coordinat per Tecnopolítica (IN3/UOC). Recentment ha traduït el llibre: Fenomenologia de la Fi. Sensibilitat i mutació connectiva, de Franco "Bifo" Berardi per a l’editorial Caixa Negra i ha publicat articles i assajos en diverses revistes i editorials com Holobionte, BRAC, InterARTive, Teknokultura, Arquine o El Salto. 

Javier Blanco és Doctor en Informàtica per la Universitat de Eindhoven, Països Baixos, i actualment és professor titular de la Facultat de Matemàtica, Astronomia, Física i Computació de la Universitat Nacional de Córdoba, Argentina. És director del Mestratge en Tecnologia, Polítiques i Cultures, de la mateixa Universitat. Especialitzat en les àrees de mètodes formals, filosofia i computació, filosofia de la informació i filosofia de la tècnica. Ha escrit nombrosos llibres i treballs científics en Ciències de la Computació, Matemàtica, Educació i Filosofia. En particular ha co-editat "Estimar a les màquines: la filosofia de la tècnica de Gilbert Simondon" (Prometeu, 2015) i "La tècnica en qüestió" (Teseu, 2017), i recentment ha participat en els llibres col·lectius "Coses confuses", editat per Daniel Cabrera (Tirant lo Blanch, 2019), "Tecnologia, política i algorismes a Amèrica Llatina", editat per Andrés Tello (Cenaltes, 2020) i en "Individuació, tecnologia i formació —Simondon: en debat", editat per Lina Gil Congote (Aula, 2020). Actualment és Secretari General de ADIUC, gremi dels docents i investigadors universitaris de Còrdova.